Es fa difícil definir el que és un ritual. Una de les raons és l’ús inadequat de conceptes (tradicions, celebracions, festes o actes festius, pràctiques i expressions vives del patrimoni cultural immaterial,..) que no permet delimitar bé totes aquestes formes culturals d’expressivitat humana. En aquest sentit, la UNESCO (1999) tampoc ha contribuït en aclarir el que anomena “patrimoni cultural immaterial” on els rituals acaben configurant-se com una subcategoria entre d’altres. Però si ens endinsem en els rituals de la mà dels grans simbolistes i teòrics dels rituals del segle XX (Arnold Van Gennep, Víctor Turner, James Fernández) podem copsar que en realitat son autèntiques estructures que integren diverses formes d’expressió humana –com son cants, paraules, idees actuades o representades en símbols, objectes, màscares, danses, gestualitats, celebracions i tradicions de tot tipus,... Per tant, en el ritual trobem un alt contingut d’elements simbòlics que van apareixent segons un ordre temporal. Cal comprendre la posició de tots aquests elements, així com la lògica de la pròpia seqüencia ritual subdividida en diferents fases temporals. Aquestes fórmules sofisticades de la creativitat i de la imaginació humana es juxtaposen a la realitat viscuda dramatitzant alguna cosa per tal de provocar-hi un canvi o una transformació. És així com un cop comença el ritual, s’inicia una nova temporalitat de “ficció” que trenca amb el fluir del temps quotidià, amb la intenció de performar en la pròpia realitat.

​

A partir d’aquí sí que estem en disposició de definir el ritual tenint en compte alguns trets principals:

​

(1) és una estructura temporal que integra un alt contingut simbòlic, (2) subdividida en diverses fases que conformen una mateixa seqüència amb una lògica que cal descobrir, (3) amb capacitat de performar en l'experiència i (4) seduir a través del sentits i de les emocions.

 

En aquest sentit, cal ser conscients que una de les seves característiques fonamentals és que la mateixa performativitat no es restringeix només al que fa, sinó a com ho fa, utilitzant mecanismes i estratègies que permeten performar en la realitat quotidiana, actuar o experimentar amb ella, significant un parèntesi d’autèntica ficció. Tal com defineix Rodrigo Díaz Cruz en el seu article “La celebración de la contingencia y la forma sobre la antropología de la performance” (2008: 33-34):

 

“son prácticas enfáticamente coexistentes con nuestra condición humana. […] de dramatización, lo que aquí denominaré la performance, no es una mera representación, sin mediaciones, de lo que se dice, de lo que está cristalizado en un texto o en un guion preestablecidos, consiste más bien en una traducción, una transformación y, por lo tanto, un desplazamiento, una reelaboración, recreación e interpretación (de la representación de lo real)”.