Revetlla de Sant Joan a Malgrat de Mar

La tradició de les fogueres en la revetlla de Sant Joan començà a principis del segle XX al Nord de Catalunya, i des d’aleshores s’ha mantingut cada any i s’ha estès per tot el territori dels Països Catalans, arribant a Malgrat de Mar el 1966. El diumenge abans de la nit de Sant Joan, un grup de persones organitzades en l’anomenat “Grup del Foc” puja al cim del Canigó i deixa la llenya que cremarà el 23 de juny. Aquest acte s’anomena “Aplec del Canigó”.

El dia assenyalat, el Grup del Foc puja de nou i porta la flama que es manté tot l’any encesa al Casteller de Perpinyà. També pugen agrupaments d’altres indrets de Catalunya. Un cop allà, el Grup del foc encén la foguera del Canigó. Tots els agrupaments obtenen una flama que transporten, enduent-se-la en un fanalet, fins al seu poble per a encendre la seva foguera. En el cas de Malgrat és el Grup Excursionista Malgratenc (GEM) que se’n ocupa, arribant a Malgrat quan quasi és de nit, al voltant de les 20h, a la Plaça de la Sardana. Des d’allà, redistribueix la flama a d’altres pobles del voltant, com Palafolls o Santa Susanna.

L’Associació Ciclista Malgratenca agafa el relleu al GEM, encén unes torxes amb la flama i fa un recorregut fins la plaça de l’Església, al centre del poble. Un cop allà, amb les torxes encenen un peveter. És en aquest moment que es pronuncia un manifest redactat per l’associació d’Òmnium Cultural, parlament que es llegeix a tots els Països Catalans. Constitueix una reafirmació de la identitat catalana, i fa al·lusió a l’emoció del foc, a la guia de la llum de la flama i a la màgia de la nit de Sant Joan, així com a la democràcia, la justícia i la llibertat. Tant en una cita del manifest més antic com en una més recent es dona importància a la força col·lectiva per a “sortir d’aquesta foscor” –tant com a metàfora de la nit de Sant Joan i forma d’expressar l’anhel d’alliberament–.

Aleshores, cap a les 21h s’inicia una cercavila en mans dels diables i els geganters de Malgrat, que va de la Plaça de l’Església fins la Plaça Rodona (la platja), i està acompanyada de gralles i percussió. Els diables realitzen un correfoc, seguits dels ciclistes que, caminant, porten les torxes enceses. En el cercavila es toca música tradicional catalana, que incita a ballar i a animar-se, fins i tot a posar-se sota el foc. La indumentària dels participants acostuma a ser vermella o taronja amb símbols de foc. Un personatge indispensable és el de la Bèstia o “Ratpenat Infernal” (símbol local), marró, d’uns dos metres d’alçada i que, amb la boca oberta i les ales desplegades, treu foc per moltes parts del cos. Com que carregar-lo és una tasca feixuga, els membres dels diables es van fent el relleu. Aquest personatge és significatiu perquè es troben molts ratpenats a les mines del poble, anomenades “Mines de Can Palomeras”.

Un cop s’arriba a la Plaça Rodona, a la platja, ja de nit, es torna a llegir el manifest i s’encén la foguera. Mentre aquesta s’encén, el Ratpenat fa un ball final, al ritme d’una cançó elaborada expressament per a ell, anomenada “La cançó de la Bèstia” i composada per una vilatana cap al 2015. Una rotllana es congrega al seu voltant. Un cop finalitza el ball, el Ratpenat retorna a l’Arxiu Municipal. S’organitzen un sopar popular i uns concerts, i la festa arriba a la cúspide del descontrol, en un esclat de festa, cant, dansa, menjar i beure, per a després tornar a la calma.